Etiquetes

Abús (1) Adesiara (1) Agraviats (1) Aitana Ferrer (1) Al Tall (3) Al-Mayurqa (1) Albert Fibla (2) Albert Pla (2) Ali Farnat (1) Almorranes Garrapinyaes (1) Àlvar Carpi (1) Amelie (1) Andreu Rifé (1) Andreu Valor (2) Anegats (1) Antònia Font (1) Arròs Caldós (1) Artur Álvarez (2) Aspencat (1) At Versaris (1) Bertomeu (1) Cadafal (1) Candela Roots (1) Carles Barranco (1) Carles Dénia (1) Carles Enguix (2) Carles Pastor (1) Carraixet (2) Celdoni Fonoll (1) Cesk Feixas (1) Clara Andrés (2) Companyia Elèctrica Dharma (2) Dani Flaco (1) Dani Miquel (1) Dijous Paella (1) Doctor Dropo (1) Dr. Calypso (1) Eduard Canimas (1) Eduard Joanes (1) El Corredor Polonès (1) Els Amics de les Arts (2) Els Autòmats (1) Els Catarrers (1) Els Pavesos (2) Els Pets (2) Enderrocks (1) Enric Hernàez (1) Ènric Vinaixa (1) Estrall (1) Estrella Morente (1) Feliu Ventura (2) Fèlix Estop (1) Fes-te Fotre (1) Gàtaca (1) Gent del Desert (1) Gerard Quintana (2) Glaucs (1) Gossos (1) Guillem d'Efak (1) Guillermina Motta (2) Inèrcia (1) Isaac Ulam (1) Itaca Band (1) Jaume Arnella (1) Jaume Sisa (3) Jep Cardona (1) Jesús Fusté (1) Joan Amèric (2) Joan Baptista Humet (1) Joan Boix-Falsterbo 3-Falsterbo Marí (1) Joan Isaac (3) Joan Manel Serrat (4) Joana Serrat (1) Jordi Montañez (1) Jordi Ninus (1) Josep Lluís Notari (1) Josep Romeu (1) Josep Tero (2) Kòdul (1) La Carrau (1) La Gossa Sorda (2) La Iaia (1) La Trinca (3) Lax'n'Busto (1) Lídia Pujol (2) Lluís el Sifoner (1) Lluís Miquel i els 4Z (1) Lluís Vicent (1) Luis Eduardo Aite (2) Luís Llach (5) Maitips (1) Manel (2) Manu Guix (2) Maria del Mar Bonet (3) Marina Rossell (2) Miquel Gil (2) Miquel Pujadó (2) Miquela Lladó (1) Mishima (1) Moncho (1) Mugroman (1) Munlogs (1) Narcís Perich (1) Néstot Mont (1) Névoa (1) Nina (1) Núria Feliu (1) Obrint Pas (1) Orquestra Plateria (1) Òscar Briz (1) Ovidi Montllor (2) Paco Muñoz (2) Pastora (1) Pau Alabajos (2) Pau riba (1) Pep Gimeno 'Botifarra' (1) Pepet i Marieta (1) Pere Tàpìas (2) Pinka (1) Port Bo (1) Projecte Mut (1) Quamlibet (1) Quico el Célio (2) Quico Pi de la Serra (2) Quimi Portet (2) Rafa Xambó (2) Raïm (1) Raimon (4) Ramon Muntaner (1) Rapsodes (1) Remigi Palmero (2) Roger Mas (1) Romàntica de Saladar (1) Rubén Durà (1) Sangtraït (1) Sanjosex (1) Sau (2) Sense Sal (1) Sergio Dalma (1) Sílvia Pérez Cruz (1) sitja (1) Sopa de Cabra (2) Soul Atac (1) TanStuPids (2) Tardor (1) Tirant lo rock (1) Tomeu Penya (2) Toni Xuclà (1) Toti Soler (1) Tres Fan Ball (1) Trinitat Nova (1) Trobadorets (1) txarango (1) Urbàlia Rurana (1) VaDeBo (1) Verd i Blau (1) VerdCel (2) Xavi Alías (1) Xavier Baró (1) Xesco Boix (1)

dimarts, 30 d’abril de 2013

"Sento que t'en vas i et perdo" - Joan Isaac & Luis Eduardo Aute


Joan Isaac-L.E. Aute
Luis Eduardo Aute (Manila, 13 de setembre del 1943), fill de català i de filipina d'ascendència espanyola, és un autor i intèrpret de llengua castellana. Començà a escriure cançons i a enregistrar-les l'any 1967, tot i que trigà molts anys a actuar en públic. Ha viscut a Barcelona i parla força bé el català. L'any 1967 publicà un disc amb versions en català de dos dels seus primers èxits: "Al·leluia núm. 1" i "Roig damunt el negre". Al seu doble disc en directe Entre amigos (1983), cantà en català un fragment de la cançó de Serrat "Paraules d'amor". L'any 1989 participà en el concert de Pi de la Serra al Palau de la Música Catalana amb la cançó "Cançó mansa", tema del cantant català. Cal afegir que un dels temes del seu doble CD en castellà i anglès del 1998 Aire/Invisible, concretament el titulat "Ché, que mal", dedicat a un amic valencià desaparegut, incorporà diversos fragments cantants en català.

Joan Isaac és el nom artístic de Joan Vilaplana i Comín, cantant nascut a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953, compositor i intèrpret en llengua catalana. Poeta i músic, Isaac és una de les grans veus de la cançó.

Joan Isaac i Luis Eduardo Aute fonen les seves veus en Auteclàssic. Al cantautor català sempre li ha agradat robar joies. Així es deia la seva anterior obra, Joies robades, en què va adaptar al català a Serrat, Paolo Conte, Sabina i el seu admirat Aute, entre d'altres. Però en aquest disc la implicació de l'homenatjat és total: fins li ha fet un retrat que s'inclou en la caràtula.



SENTO QUE TE’N VAS I ET PERDO


D’un temps cap aquí, ja no ets la mateixa.
No sé què serà, p’rò no et sé reconèixer.
Observo als teus ulls mil mirades
que esquiven la meva,
que busca una llum en les teves pupil.les
i et prega respostes a cada per què.
Però endevino en tu
un afany per fugir
i no hi vull pas pensar:
quan els pressentiments no edifiquen raons,
sols inspiren terror.

Sento que te’n vas i et perdo...

No en diguis diàleg, dels teus monosíl.labs,
si intentes parlar-me amb mots que s’esgoten.
T’expliques millor amb alguns gestos:
almenys, són els signes
de la indiferència per tot el que és meu,
i més si m’esforço a fer-te feliç.
Digue’m què ens ha passat,
on era aquell error
que no vaig impedir...
I ja ho sé que no és fàcil dir avui la v’ritat.
No la diguis, si us plau.

Per més que ho intento, no trobo els teus llavis.
No trobo refugi en un cos que fou meu.
Només la passiva indolència,
la freda nuesa
que em lliures mandrosa, callada i llunyana,
i et vas deixant fer amb absent actitud
Quin neguit, fer l’amor,
posseir aquest teu cos
quan veig que ja no ets tu.
No voldria saber, quan et sento plorar,
en quins braços estàs.
(Luis Eduardo Aute)

diumenge, 28 d’abril de 2013

"País petit" - Lluís Llach


Lluís Llach
Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor i escriptor català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.
Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol del 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d'un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.
Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L'estaca (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà  i de la Revolució de Tunísia del 2011.
El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal. El seu llibre Memòria d'uns ulls pintats fou un dels més venuts de l'any 2012. És un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.

PAÍS PETIT


El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

dissabte, 27 d’abril de 2013

"Paff, era un drac màgic"- Joan Boix-Falsterbo-Falsterbo Marí


Falsterbo Marí
Joan Boix (1947-2012) fou un cantant barceloní membre del Grup de Folk, fundador del trio Falsterbo 3 i germà del també artista Xesco Boix, va ser un dels primers a adaptar la cançó protesta estatunidenca al català durant l'aperturisme franquista. En actiu intermitentment durant sis anys i escaig, es va haver de retirar l'any 1976 a causa d'una esquizofrènia.
«          Era un home magnífic des del punt de vista cultural, un geni que parlava cinc idiomes i cantava magníficament bé.  »
— Eduard Estivill Sancho, cofundador de Falsterbo 3

Joan Maria Boix i Masramon era fill de Conxita Masramon i del poeta Josep Maria Boix i Selva, nebot del monjo de Montserrat Maur Maria Boix —nascut Joan Maria– i germà menor de Xesco Boix, cointegrant del Grup de Folk.
Després d'un estada als EUA amb el seu germà i Eduard Estivill gràcies a una beca d'estudis, d'on van tornar influïts per la música folk, l'estiu de 1967 començà a adaptar cançons nord-americanes al català i a cantar-les acompanyat per Ramon Casajoana —amb qui gravà el seu primer EP, que inclou la composició de Boix Saga de l'infant de Falsterbo–, amb Estivill com a Joan i Eduard, o en la colla del Grup de Folk, amb els quals va fer més de vint actuacions en mig any.
[modifica]Falsterbo 3
El gener de 1968, Boix i Estivill van començar a tocar amb el contrabaixista Amadeu Bernadet com a Falsterbo 3: el nom del trio, com el títol de la cançó adés esmentada, feia referència a una amiga de Boix, originària de Falsterbo (Suècia). El mateix any van participar en el recital multitudinari del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella, la gravació del qual va esdevindre un disc conjunt, i al juny, el trio va gravar un EP amb cançons com Tota la tristor, però abans de 1969 Boix va deixar el grup i va ser substituït per Montse Domènech.
El 1970 es va reincorporar al trio, ara sense Bernadet, i a l'agost van publicar un senzill amb sengles adaptacions de dos autors estatunidencs (Tom Paxton i Peter Yarrow) a càrrec de Joan Soler i Amigó. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, a conseqüència del qual Joan Boix va tenir el primer brot esquizofrènic, i d'assistir al festival de l'Illa de Wight amb una entrada de premsa, l'any 1971 Falsterbo 3 va editar el seu primer disc LP, Folk: onze cançons —tres d'elles ja publicades– i nous arranjaments d'Estivill pròxims al rock progressiu amb més instrumentació i Jaume Arnella com a productor.
Llavors Joan Boix començava a patir un trastorn bipolar, la qual cosa va dificultar les actuacions i la creativitat del grup: a començaments de 1973 es va publicar Sons, el segon LP del grup, amb deu cançons originals —la major part amb Boix com a veu solista– i arranjaments d'Enric Herrera, però malgrat la bona acollida, el grup va fer l'últim concert a Figueres el setembre d'aquell any. El 1974, Boix estudiava economia en la Universitat Autònoma de Barcelona i vivia a una residència universitària, prop de l'estació de Sant Gervasi.
Amb tot, l'abril de 1975 el Grup de Folk es va reunir a instàncies d'Àngel Fàbregues per a enregistrar un nou disc en viu al Casino l'Aliança del Poblenou, Folk 5; Boix, Domènech i Estivill van aprofitar l'avinentesa per a gravar un altre disc junts, Ja no tinc altra sortida, amb noves versions de Bob Dylan o John Denver arranjades per Estivill amb Ia Clua, i encara que van participar en la cinquena edició de les Sis Hores de Cançó a Canet de Mar davant de quaranta mil persones, la malaltia de Joan Boix li va impedir de tornar a actuar mai més en públic, ni tan sols en les posteriors reunions dels Falsterbo, primer com a duo l'any 1982 o en trio amb l'eivissenc Isidor Marí a partir de 1999, i de tot el Grup de Folk en 2001.

Tant Joan Boix com el seu germà Xesco van desenvolupar l'esquizofrènia durant o després del servei militar, que llavors a Espanya era obligatori i molt dur: el Xesco, que s'havia especialitzat en la cançó infantil, va morir l'any 1984 a Malgrat de Mar, on rebia atenció psiquiàtrica. Joan Boix vivia a una residència i va morir el 26 de novembre de 2012; el funeral va tenir lloc dies després al cementiri de Montjuïc. Una setmana més tard, el programa Tradicionàrius de Ràdio 4 li va retre homenatge amb una emissió monogràfica.

PAFF, ERA UN DRAG MÀGIC


Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt;
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg:
volien anar a veure el món
i travessar la mar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Quan hi havia tempesta,
s'ho arreglaven molt bé:
enfilant-se a la cua d'en Paff,
vigilava el vent.
Nobles, reis i prínceps
s´inclinaven al seu pas,
i quan Paff els va fer un crit,
els pirates van callar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Els dracs viuen per sempre,
però els nens es fan grans,
va conèixer altres jocs pel món,
que li van agradar tant
que una nit molt grisa i trista
el nen el va deixar
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar.
Semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol molt trist i moix
el drac es va allunyar
i a poc a poc, molt lentament,
se'n va tornar al fons del mar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

dijous, 25 d’abril de 2013

"El ball de la cadena" - Tres Fan Ball


Tres Fan Ball és un grup valencià de música tradicional de ball. Tres Fan Ball naix en la tardor de 1993 a la comarca de l'Horta del País Valencià. En el seu inici el formen tres components: Eduard Navarro (Manises), Fabrici Baños (València) i Vicent Pastor (Alcàsser). En l'any 1995 s'incorpora un percussionista, Joan Mora (Manises), però degut a incompatibilitats amb els estudis, ho deixa en 1997. El substitueix Dídac Palau (Foios). En la primavera de 2003 Eduard Navarro deixa el grup i el substitueix Salvador Llosà (Burjassot). Dos mesos després s'incorpora el cinquè component, Manel Mateu (Catarroja). Els instruments que utilitzen son: violí, flabiol valencià, dolçaina, tarota, gralla, acordió diatònic i cromàtic, guitarra, guitarró, sac de gemecs, clarinet, bouzouki i percussió tradicional.


EL BALL DE LA CADENA 
(Instrumental)