Etiquetes

Abús (1) Adesiara (1) Agraviats (1) Aitana Ferrer (1) Al Tall (3) Al-Mayurqa (1) Albert Fibla (2) Albert Pla (2) Ali Farnat (1) Almorranes Garrapinyaes (1) Àlvar Carpi (1) Amelie (1) Andreu Rifé (1) Andreu Valor (2) Anegats (1) Antònia Font (1) Arròs Caldós (1) Artur Álvarez (2) Aspencat (1) At Versaris (1) Bertomeu (1) Cadafal (1) Candela Roots (1) Carles Barranco (1) Carles Dénia (1) Carles Enguix (2) Carles Pastor (1) Carraixet (2) Celdoni Fonoll (1) Cesk Feixas (1) Clara Andrés (2) Companyia Elèctrica Dharma (2) Dani Flaco (1) Dani Miquel (1) Dijous Paella (1) Doctor Dropo (1) Dr. Calypso (1) Eduard Canimas (1) Eduard Joanes (1) El Corredor Polonès (1) Els Amics de les Arts (2) Els Autòmats (1) Els Catarrers (1) Els Pavesos (2) Els Pets (2) Enderrocks (1) Enric Hernàez (1) Ènric Vinaixa (1) Estrall (1) Estrella Morente (1) Feliu Ventura (2) Fèlix Estop (1) Fes-te Fotre (1) Gàtaca (1) Gent del Desert (1) Gerard Quintana (2) Glaucs (1) Gossos (1) Guillem d'Efak (1) Guillermina Motta (2) Inèrcia (1) Isaac Ulam (1) Itaca Band (1) Jaume Arnella (1) Jaume Sisa (3) Jep Cardona (1) Jesús Fusté (1) Joan Amèric (2) Joan Baptista Humet (1) Joan Boix-Falsterbo 3-Falsterbo Marí (1) Joan Isaac (3) Joan Manel Serrat (4) Joana Serrat (1) Jordi Montañez (1) Jordi Ninus (1) Josep Lluís Notari (1) Josep Romeu (1) Josep Tero (2) Kòdul (1) La Carrau (1) La Gossa Sorda (2) La Iaia (1) La Trinca (3) Lax'n'Busto (1) Lídia Pujol (2) Lluís el Sifoner (1) Lluís Miquel i els 4Z (1) Lluís Vicent (1) Luis Eduardo Aite (2) Luís Llach (5) Maitips (1) Manel (2) Manu Guix (2) Maria del Mar Bonet (3) Marina Rossell (2) Miquel Gil (2) Miquel Pujadó (2) Miquela Lladó (1) Mishima (1) Moncho (1) Mugroman (1) Munlogs (1) Narcís Perich (1) Néstot Mont (1) Névoa (1) Nina (1) Núria Feliu (1) Obrint Pas (1) Orquestra Plateria (1) Òscar Briz (1) Ovidi Montllor (2) Paco Muñoz (2) Pastora (1) Pau Alabajos (2) Pau riba (1) Pep Gimeno 'Botifarra' (1) Pepet i Marieta (1) Pere Tàpìas (2) Pinka (1) Port Bo (1) Projecte Mut (1) Quamlibet (1) Quico el Célio (2) Quico Pi de la Serra (2) Quimi Portet (2) Rafa Xambó (2) Raïm (1) Raimon (4) Ramon Muntaner (1) Rapsodes (1) Remigi Palmero (2) Roger Mas (1) Romàntica de Saladar (1) Rubén Durà (1) Sangtraït (1) Sanjosex (1) Sau (2) Sense Sal (1) Sergio Dalma (1) Sílvia Pérez Cruz (1) sitja (1) Sopa de Cabra (2) Soul Atac (1) TanStuPids (2) Tardor (1) Tirant lo rock (1) Tomeu Penya (2) Toni Xuclà (1) Toti Soler (1) Tres Fan Ball (1) Trinitat Nova (1) Trobadorets (1) txarango (1) Urbàlia Rurana (1) VaDeBo (1) Verd i Blau (1) VerdCel (2) Xavi Alías (1) Xavier Baró (1) Xesco Boix (1)

divendres, 24 d’octubre de 2014

"Sant Rorro" - Ali Farnat

Ali Farnat
Cap al gener de 2008 gent provinent d'altres grups musicals (Skaparapid, Escaramussa Folk, Fuzio Musikistaro) decidirem encetar un nou projecte musical amb altres persones encisades per la música.
Aquest nou projecte passa a anomenar-se Ali Farnat.

Ali farnat és una barreja de ska amb músiques d'arrel, mediterrànies, balcàniques, klezmer amb cançons instrumentals i cançons que parlen de coses quotidianes, de lluites, d'esperances, en definitiva cançons per gaudir ballant i reflexionant.

SANT RORRO


Sant Rorro era un sant, era un sant miraculós
que per a fer-se en un got, no ha segut mai pereós.
Quan era xiquet i a penes parlava
anava a les tendes i s'emborratxava.
Per on passava tenia amistat
en les taverneres que venen fiat.

Quan se feu més majoret li aumentà la devoció
no sabia passar dia sense agarrar "gafarró".
I como no podia fer-se una copeta
digué que el deixaren debaix de l'aixeta.
I al tendero deia "Senyor Serafí
tinga la camisa i pose un got de vi"

Quan Sant Rorro es va morir
tots els devots acudiren
i com eren tan amics per dur l'ataüt renyiren.
I dotze corones li varen posar
i en conter de llistes tres barrots ben grans.

Adiós Sant Rorro dixoso, no m'has quedat res a deure
dona salut als borratxos i bones ganes de beure.
Beneït Sant Rorro tingau-lo en memòria

i a tots els borratxos que ens porte a la Gloria.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

"Bruixes" - Projecte Mut

Projecte Mut
El grup eivissenc Projecte Mut es formà l'any 2005 com a projecte en solitari del cantant del grup Statuas de Sal David Serra juntament amb el músic Joan Barbé, company de grup i co-impulsor del projecte Ressonadors. Projecte Mut respira un aire folk-rock que impregna bona part de les seues composicions.

Projecte Mut ha participat al projecte Ressonadors amb la cançó Jo tenc una enamorada. Han actuat en diverses ocasions a Barcelona a la sala Apol·lo (2013) i també al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny del 2013. Altres indrets on han actuat són Perpinyà, Tarragona, Alcoi, València, Mallorca, Menorca, Formentera, a la seua Eivissa natal. A més a més han participat en diversos concerts internacionals a Nova York al cicle Be Balears, París a la fira Expolangues l'any 2010 o bé al Festival des Fontaines a Grans-Bouches du Rhône a Grans, població occitana a la Provença entre Arles i Ais de Provença.

A finals de 2009 el grup presenta el seu primer treball de llarga durada, ‘Poèsica’, un disc amb 18 cançons que va ésser un èxit de vendes i de crítica. A finals de 2011 editen ‘Corda i Poal’, gravat a Magrana Studios: un disc que esdevé la recerca de la veu amagada a l’interior, la veu del cor, de les paraules i les emocions, i per suposat, segueix buscant la veu dels poetes. En aquesta ocasió van incorporar instruments nous com l'ukelele, l'acordió o la flaüta. L’art del disc és un disseny molt elaborat on es volia fer referència a la unió de binomis inseparables com ho són la corda i el poal. Un conjunt d’il·lustracions dinàmiques i divertides realitzades per l'artista eivissenc afincat a Barcelona Víctor Escandell. Aquest disc va ésser finalista als Premis Enderrock 2013 com a millor disc pop/rock en català i nominat a disc català de l’any segons RNE-R4.

BRUIXES


Adaptació lletra: David Serra
Música: M. Chadwick, J. Cunningham, C. Heather,
S. Friend, J. Sevink, M. Savage
(Adaptat de la cançó “World freak show” - Levellers)

No paris mai a escoltar sa gent,
que saben massa, són tan dolents…
No paris mai a escoltar sa gent,
que xerren massa, són tan podents…

Jo no crec en bruixes que volen en granera,
jo no crec en bruixes, jo crec que tu tampoc.

Si ara van vestides d’Armani o Christian Dior,
ara van tapades de pell i d’or.
Fan tanta pudor…

No digues mai tot lo que saps,
perquè si no és com anar descalç.
No crec en gent que va “de guai”,
llavors va, venen, i te la fan.

Jo no crec en bruixes que volen en granera,
jo no crec en bruixes, jo crec que tu tampoc.

Ara van vestides d’Armani o Christian Dior,
ara van tapades de pell i d’or.
Fan tanta pudor…

divendres, 17 d’octubre de 2014

"Tombatossals" - Almorranes Garrapinyaes

Almorranes Garrapinyaes
Fa mig any que el grup de La Plana publicà el seu últim disc “Homes, homenets i cagamandúrries”.  Almorranes Garrapinyaes va nàixer l’any 2004 tot i que fins al 2009 no es van adonar que el projecte agafava forma i prenia el camí de consolidar-se, amb la gravació la seua primera maqueta. Anys després gravaren el seus dos projectes d’estudi, “Del Terme” (2011) i “Homes, homenets i cagamandúrries” (2013).






TOMBATOSSALS


Abans de nàixer tu
i molt abans de nàixer jo
vivia ací un gegant
però que era bo.
Fill de la Penyeta roja
i del Tossal gros
nascut de la tempesta,
amb la primera llum del Sol

Acudiren tots els vents,
fins i tot gregal
la nit de Bufanúvols
i la seva tempestat
mestral, ponent, garbí,
migjorn, xaloc, llevant
tramuntana no,
per que està molt mal

Torna Tombatossals i tomba les muntanyes
Tomba Tombatossals i fes-los tremolar
Torna Tombatossals i alça les muntanyes

Tomba Tombatossals i fes-los tremolar

dimarts, 14 d’octubre de 2014

"A la ciutat" - Bertomeu

Bertomeu
De tant en tant, Albert Bertomeu (València, 1976) deixa el seu tros d’Alberic, i aterra a Barcelona amb les seues cançons, des de fa poc també amb el seu Vicent Andrés Estellés tot vestit de sons urbans, del seu Estellés desempallegat potser de remotíssims i llastrants records, un Estellés més aviat de futur i d’asfalt, de perifèries amables, de terrabastall de vagons de metro colpejant contra la foscor o de cels espicossats d’avions veloços com sabaterets sobre l’aigua d’un estany. El cas és que Bertomeu diu Estellés, això és, els paisatges comuns d’una cultura, des de la mateixa emoció si voleu que Ovidi Montllor o Paco Muñoz, però la perspectiva, ara i ací mateix, és tota una altra, com de fet ho és també el món, tan distint del d’aquells anys seixanta, setanta, vuitanta…
Quan ve a Barcelona, com altres cantautors o escriptors del sud, segueix un itinerari, fa el circuit discret i segur de biblioteques i escenaris d’una ciutat que, enmig de la tempesta, encara sembla invocar a mitja veu la cultura com a psalm redemptor. Aquesta vesprada, Bertomeu actuarà en un dels escenaris de la Fira del Llibre en català, a la plaça de la Catedral. Després ho farà Joan Amèric i l’escriptora Mercé Climent, que evocaran també el poeta de Burjassot amb el recital poeticomusical Estellés: un amor invencible. Val a dir que els seus versos han tingut, em pense, una entrada difícil des de sempre més amunt de l’Ebre. Potser massa esgarraps i apassionaments capaços d’espantar l’espiritualitat subtil, burgesa, posem per cas, d’un Espriu.
Bertomeu, menut, rialler, arriba a la ciutat amb la seua dona, Empar Bou; amb l’editora d’edicions del Bullent, Núria Sendra, i amb el marit d’aquesta, Paco. Vénen de presentació a una plaça no sempre entusiasta —ni encara menys experta— amb els productes de la perifèria. L’editora ha apostat decididament pel seu darrer treball, el CD-llibre Bertomeu. 7 d’Estellés, una petita joia en què han intervingut també, com a maquetadora, la seua companya Empar Bou i Marc Bou, amb unes il·lustracions magnífiques que recorden el traç d’Andreu Alfaro. El pròleg ha estat faena de Vicent Torrent, d’Al Tall. Un text sincer i, alhora, carregat d’estimació en què el cantant ha assenyalat un Bertomeu musicalment madur, que l’ha sorprés per la seua manera dylaniana d’interpretar Estellés. I alguna cosa hi ha de veritat; de fet, Bertomeu es reconeix en la música de Jakob Luke Dylan o de cantants com Ben Harper.
L’oratge fa carasses. Seiem a quatre passes de l’Arc de Triomf, la porta de maons vermells per la qual un s’endinsa al Chinatown de Barcelona o per anar a buscar el Born, on tothom torna després de rodar el món.
A Bertomeu se’l veu satisfet, content, 7 d’Estellés arriba després d’una llarga trajectòria com a compositor, de treballs molt dignes com I ara què?, Cinc més, A dos de val (disc homenatge a Ovidi Montllor i Joan Fuster), de col·laboracions sòlides amb conjunts com ara Batà, de l’exVerdcel, l’alcoià Carles Llinares, o amb veterans com Rafa Xambó. La tria dels poemes musicats remet, potser, a l’Estellés més senzill i civil alhora, al que canta també a la vida: “Assumiràs la veu d’un poble”; “Treballe amb molt d’amor”; “Amor i amor”; “Només un mot”; “Cançó de la lluna”; “Ací em pariren i ací estic”; “Oh, clar país”.
“Algú es pot pensar que un ha sortit del no-res, però són molts anys fent coses"
“Algú es pot pensar que un ha sortit del no-res”, assegura, “però són molts anys fent coses… Vaig començar fa molt de temps, component, amb el jazz —dos discos—, treballant amb altres grups… Un dia, veient que el meu fill començava a cantar en castellà, em vaig adonar que allò que a mi semblava tan natural a causa de l’entorn en què m’havia criat, és a dir, el fet del valencià com una llengua normal, en realitat no estava consolidat ni de bon tros. Em vaig adonar que calia continuar treballant i vaig començar a cantar en valencià, també a nàixer com a cantautor… Alguns dels treballs que he fet fins ara han estat absolutament engrescadors, com ara el d’A dos de val. És un homenatge a Joan Fuster, la recuperació d’una gravació molt antiga d’Ovidi Montllor recitant Fuster a l’Olleria que em va fer arribar un dia Paco Muñoz…, un recital fet amb un micròfon de sala… Bé, calia netejar la gravació, posar-hi música, entendre i donar un sentit a allò… Fou molt emocionant, mentre hi treballava era com tenir l’Ovidi allà mateix… En el disc van col·laborar Al Tall, Batà, Obrint Pas, Hugo Mas, Paco Muñoz, Pau Alabajos, Dani Miquel…”.
“En aquests moments”, afirma, “estic molt engrescat, malgrat les dificultats del sector. De fet, el millor que m’ha pogut passar és que em resulte indiferent vendre discos o no vendre’n, perquè realment faig allò que vull. Em guanye la vida bé impartint classes de música, amb la producció… M’he trobat pel camí gent com Núria Sendra, que han apostat pel que faig i això és el que importa”.
El moment pel qual passa la música en valencià, a més, encén encara més l’entusiasme del cantautor. “València té música en català que paga la pena… S’ha superat l’etapa d’estricta militància en què qualsevol cosa valia pel fet d’estar en català i també s’han ampliat els repertoris, els estils…, fins i tot des de fa un parell d’anys cap ací Canal 9 sembla que comença a ocupar-se de la música en valencià… També hem aprés a ser autosuficients, a autogestionar-nos, engegant projectes com el d’Estelstudis on, en aquest moment, enregistren Ovidis Twins, Miquel Gil… sense subvencions…”, explica amb un mig somriure. D’altra banda, a Bertomeu li costa molt triar una selecció de la música en valencià que està recopilant i en una primera i precipitada llista anomena Senior i el Cor Brutal i el seu treball València-Califòrnia, Hugo Mas, Batà, Dani Miquel…
Criat entre Alfafar i Alberic i educat a La Nostra Escola Comarcal, les referències primàries de Bertomeu remeten al país en el sentit més profund. Bertomeu, a més, ha mamat la música des de ben menut: fill d’Enric Ortega, el mític cantant d’Al Tall, compositor de temes com “Miquel Grau” o “Darrer diumenge d’octubre”, i d’Empar Torres, cantant també de la coneguda formació de folk i, d’altra banda, molt vinculada al grup Alimara. “Vaig perdre el meu pare quan tenia dos anys i molts dels records possiblement són somiats…, però val a dir que sempre ha estat present en la meua vida… El meu pare formà part d’Al Tall durant un dels moments més importants del grup. Un dia Vicent Torrent m’explicava que en aquella època sabien molt bé allò que volien ser, però, alhora, els era difícil assumir el que passava, l’onada enorme a què s’havien pujat… La desaparició del meu pare fou molt traumàtica per al grup. Els d’Al Tall sempre han estat molta família, hem estat molt vinculats entre nosaltres, m’he criat amb Torrent, la meua mare també ha estat des de sempre vinculada a la música, a Alimara… La primera maqueta que vaig fer, quatre temes amb un grup de rock que es deia Ampelt, la vaig enregistrar a l’estudi que Al Tall té a Massanassa”, recorda. El vincle amb el pare, amb Enric Ortega, és tan gran que Bertomeu n’ha volgut deixar constància, compartir-lo, i en el llibre s’ha inclòs l’original mecanografiat d’un poema que Estellés va escriure quan Ortega va morir. “Era un poema mecanoscrit que estava guardat a casa en un calaix, on hi havia també el relat de tot el que va passar…”, revela, “…la inclusió d’aquest poema expressa no tan sols el meu homenatge al pare, sinó també tota la tendresa que s’ha abocat en l’edició del llibre i del disc en què cadascú ha aportat el millor”. Perquè et recorde, Enric. Perquè la teua veu em retorna joiosa, travessant la ciutat. Perquè fórem amics des de l’arrel dels dies. Perquè et recorde, alegre, el diumenge del Puig…, va escriure el poeta.
"Estellés forma part del meu paisatge, com forma part l’entorn de la comarca, del lloc on visc"
Estellés, tal volta menys musicat del que podria semblar, ha despertat definitivament l’interés del cantautor. “Pretenc”, afirma mirant directament als ulls de la seua editora que, de sobte, trenca a riure, “que aquest 7 d’Estellés siga el primer d’una trilogia. Ha estat molt enriquidor, l’inici d’un treball que no considere encara tancat. Vaig començar llegint Estellés a l’escola, de xiquet també vaig visitar la casa de Benimodo. Hi anàvem perquè Didín Puig, amiga de la família, la representant d’Edigsa, n’era veïna i feia de nexe entre Estellés i la gent d’Al Tall. Tinc aquell record boirós i el fet de preguntar-li a la mare qui era aquell senyor (riu)… La meua dona un dia em va regalar el Llibre de meravelles… Jo no sóc algú que en sàpia molt, de literatura, ni de bon tros… Simplement vaig fer la tria dels poemes del disc perquè eren els que m’arribaven. Altrament, com t’he dit, Estellés forma part del meu paisatge, com forma part l’entorn de la comarca, del lloc on visc… Em sent còmode, són versos que m’arriben molt endins. I m’hi arriben molt perquè m’agrada cantar, explicar històries molt quotidianes… Continuaré aquesta tasca després de traure el proper disc, A casa nostra, del qual ja se’n pot veure un clip en la xarxa”. Siga com vulga, el poema que potser parla millor d’aquesta tendra, íntima relació del cantautor amb Estellés a penes té dos versos mal contats: “Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria...”.
De moment a València, del Bertomeu. 7 d’Estellés, ja se n’ha fet una segona edició i a Barcelona comença a entrar per l’ampla finestra de l’atapeïda xarxa de biblioteques de la ciutat.
Tot plegat, un cantautor excepcional, un nou llenguatge. Un Estellés, també, diferent, si més no i com diria Vicent Torrent, cantat d’una altra manera.

EL PAIS. Quadern.
Francesc Viadel Barcelona 9 OCT 2013 - 18:08

A LA CIUTAT


A la ciutat hi han
cares de presa i pluja amb fang
I en un sentit estrany
les hores van anant-se'n cap al mar
I en avingudes grans
van caient els somriures
I els continuem xafant
I axó no es bo per viure
I el mar que ens veu de lluny
I jo faig força per quedar-me amb tu
Tu, que em dones tot
Amb tu que em dones tot
Tu que em dones tot
Amb tu que hem dones tot
A la ciutat hi han
finestres tan tancades
I gent que al caminar
sols veu les seues cames
I dobles el teu pas
la presa et guanya i has fet tard
No es res tan important
el mon avui continuarà rodant
I el cel que ens veu de lluny.